LIÓN CABREJAS

Set Abismes

1 - Gola

Agafe un pot de cristall de la llarga taula, sense saber què té dins exactament, i el deixe caure. El recipient rebota contra la pedra del piso i durant un moment pense que no va a trencar-se. No esclata fins que cau del seu rebot, amb un cruixit sord de cristalls barrejats amb anxoves en oli. Mire Mossèn Josep, però ell no pareix ni tan sols percebre la meua presència.

Prove a espentar amb tot el braç mitja dotzena de recipients de la taula: un pot de mel, un tassó amb llet i galetes, una llanda de gambes... tot cau a terra. Ho escampe encara més amb el peu, sense deixar de mirar el religiós, que aquesta volta fa una breu mirada de desconcert, però després continua assaborint una torradeta d'oli i sal, com si tal cosa. Supose que he de posar-me bord, així que d'una manotada li la tire a terra i aprofite l'instant en que tinc la seua atenció.

—Mossèn Josep, he vingut a traure-lo d'ací.

Crec que ell ho sap, els seus ulls expressen comprensió, però la torradeta li crida des de terra, més fort que jo, supose, així que es limita a replegar-la i continuar menjant-se-la.

—Mire... —comence a dir— mai he escoltat un sermó de vostè, però segur que alguna volta ha engrescat els seus feligresos a lluitar contra la influència del mal.

Trac de la motxilla una botella de plàstic blanca. En destapar-la, l'olor d'un lleixiu perfumat comença a inundar l'habitació

—Jo faig el mateix amb vostè, però amb l’ajuda d’un estímul per poder neutralitzar les seues temptacions concretes. La de la gola, al menys. 

En acostar el producte desinfectant a la cara del retor, els seus ulls comencen a obrir-se, impulsats per una alarma creixent que el crida des de la mèdul·la, on se soterren els pitjors records de la infància. Fa una carassa d'angoixa, tira la torradeta amb fàstic.

—M’alegre de recuperar de nou la seua atenció. Sóc Joan Agulló, treballe per encàrrec d'un agent de la llei. Ha tingut sort que ell em coneguera a mi, no és la primera volta que m'ha de cridar per a fer de mentalista en alguns interrogatoris. Sí, ja ho sé, —continue— no pots parlar. Ara mateix ets una espècie de zombie, ja aniràs recobrant poc a poc l'enteniment conforme anem eixint d'esta presó que t'has construït.

Eleva una mà des de terra, com un gosset fidel, un Terrier o un Carlí que busca protecció. No dubte en prendre-li-la i ajudar-lo a alçar-se, i poc després comencem a caminar cap a l’eixida de la cripta on estem. Un cartell clavat a la fusta d’una porta ens avisa amb lletres gòtiques de quin serà el proper pecat capital.

2 -  Peresa

Em pose el braç de Josep per damunt del coll, com s'agafa un ferit mentre es fuig del tiroteig. Sorprenentment funciona: ell mira cap a davant, cap a la següent porta, i manté la voluntat i l'energia suficient per moure les cames. Recorrem més de 5 metres així, la meitat de l'habitació, fins que les forces van acabant-se, i més que un ferit de guerra comença a convertir-se en un ancià decrèpit en el seu últim any de vida.

Les últimes passes són vagues, mancades de sentit. Pense en quant pot pesar l'home, 70, 80 kilos com a molt. En circumstàncies normals podria carregar-lo a l'esquena els metres que queden, però açò no funciona així. Quan als seus peus se'ls acaba tota la bateria, una força pètria i invisible impedeix que jo puga arrossegar-lo ni un mil·límetre, així que l’amolle i deixe que caiga.

Amb l'aparent cadàver estès a terra —m’assegure que el seu  abdomen puja i baixa lleument—, em rasque la barba d'una setmana i m'acoste a un còmode sofà de cuir roig, que ressalta enmig de les parets de pedra grisa.

—Bé, t'explique: Creus que estàs en aquesta masmorra, en aquesta cripta que probablement visitares en un dels teus viatges a Roma, però no és així.

—Mmmort?— Em sorprèn la seua veu molla, a penes sense gesticulació.

--No, no... —No puc evitar riure un poc —Estàs en el llit blanc d'un hospital, i la gent espera que despertes. No sols per tu: hi ha gent que s'enfadarà molt si... 

Se m'ocorre una idea. No vaig agafar res per a contrarestar la mandra absoluta de l'home, però pot ser aconseguira alguna cosa més endavant. M'avance cap als següents passatges, unes dutxes blanques i confortables, el magatzem d’una tenda de relíquies, i per últim el despatx d'algun alt càrrec. Aquest últim lloc pot ser el lloc de l'enveja o de la supèrbia, però la intuïció em diu que no, que es tracta d’un altre pecat. Hi ha una taula amb un grapat de monedes de plata, quasi puc veure l'aura maligna que les envolta, com un fum roig. Em pareixen excessives, així que mire qualsevol altra cosa: els armaris, els retrats de les parets... L'estoreta del piso, d'uns 4 metres quadrats. Perfecta. L'alce i comence a enrotllar-la per carregar-la al muscle. 

Quan torne a la sala de la peresa, el sacerdot continua estès a terra. No esperava menys. Obre un poc els ulls amb molta mandra, sense entendre, però amb una espurna de gratitud.

—Ains... què faries sense mi!

Agafe l'estoreta per les dos puntes exteriors del rotllo i, amb un moviment teatral, de mac, la desembolique a l'aire. La tela grossa i dura queda sobre l'home com la maqueta d’una serralada.

—Com et dic, tot està dins del teu cap. Aquestes sales, aquestes proves, són mecanismes mentals creats per tu, pura enginyeria psicològica. Cada sala està pensada com un ressort emocional, per a que tu t'enfrontes als teus monstres. 

L'estoreta fa el seu efecte a poc a poc, la seua essència cal·la per les foses nassals de l'home. Quasi sóc capaç de sentir la ira desplaçant la peresa, lluitant de manera inesperada per conquerir la seua ànima abans d'hora. El cos baix de la muntanya es retorç. Per un moment sent que la casa també ho fa, que aquest abisme ha entès la meua trampa i buscarà el moment de venjar-se de mi. Perquè sí, les cristal·litzacions del subconscient, com aquest lloc imaginari solen tindre voluntat pròpia.

—Què m'has...? —No acaba la frase, però note com la necessitat fa millorar la seua dicció.

—Calla i alçat, no em faces esperar, imbècil.

Estic temptat d'acompanyar la provocació amb un colp. Ho desestime, en el fons sóc una bona persona. En comptes d'això, em pare a pensar com de primàries són les temptacions d'aquest home, mancades d'excuses elaborades: La gola és menjar, la mandra és dormir. La següent habitació és una dutxa, i he vist massa porno com per sospitar de que anirà la cosa. Pot ser hauria d'haver dut els calçotets de castedat, perquè aquest home va a saco.

S'alça amb un bramul d'ós, directe cap a mi, amb les mans per davant per fer-me una cara nova. Jo l'espere a l’altre costat de la porta. Quan s'adona que ell també ha creuat —la catifa de l'odi ha quedat enrere, i amb ella els seus efectes—, bufa alguna cosa incomprensible. Detecte més frustració que fúria. I ho entenc, massa emocions per a un mateix dia. I la cosa  acaba de començar

.


3 – Luxúria

Jo ja havia previst que, per a un religiós com ell, eixir del coma estaria relacionat amb la redempció, amb guanyar-se un lloc en el cel. Per això, abans d'entrar dins de la seua ment, vaig armar-me amb tot allò útil que vaig saber carregar a l'esquena. Com la botella de lleixiu que, a la seua infància, va perfumar els càstigs de les monges de la seua escola: vaig fer-me una idea d’aquell recipient que per a mi no tenia ni forma ni color ni olor, perquè jo mai l'havia vist, però esperant que quan ell l'olorara, mossegara l'ham i el convertira en el seu desinfectant traumàtic. Un poc com quan els endevins fan prediccions genèriques i els crèduls ho interpreten de forma que quadre en els seus tristos contextos personals.

Preguntí a algunes persones properes a Mossén Josep sobre la seua vida sexual, amb resultats decebedors. Ningú pareixia saber res perquè, ara que ho pensaven la joventut de Josep no havia tingut romanços amorosos i clar, una vegada en el seminari i amb el vot de castedat, l'amor carnal s'havia convertit en una cosa aliena per a ell. I una merda, vaig pensar jo. Aquell home, en el millor dels casos, se la cascava com tot fill de veí. El que jo volia saber era què buscava en internet per amenitzar les avorrides nits d'un cura relativament jove.

Ara, a les dutxes blanques i netes —agraïsc eixir de la penombra de les catacumbes anteriors—, comence a formar-me una idea. Me mira, em diu alguna cosa sobre l'aigua i despertar-se, comença a caminar cap a la dutxa més propera. Pel camí comença a traure's la roba marró de penitent medieval, i no puc evitar fixar-me que l'home ja està més empalmat que el pont de Calatrava.

—Per mi no tingues vergonya, eh? Tu fes marxa. —-Dic intentant parèixer professional.

Ell, del tot nuet, acosta la cara cap a la carxofa de la dutxa fixa de dalt, i planta les mans en la paret. No sé si en plan senyor policia, pot vostè començar a escorcollar-me. No solc tindre pensaments homosexuals, i la seua esquena de quaranta anys, malgrat tindre alguna forma atlètica, no em tempta en absolut.

—Sent l'escena, senyor... Agulló? —diu ell, visiblement despert per l'efecte de l'aigua.

—Pot dir-me Joan.

—Necessitava aquesta aigua. L'aigua purifica, ja sap. Diu vostè que estic en coma? I supose que esta és la sala de la luxúria, clar. —Mentre ho diu mira la seua erecció, i per un moment és com si eixa cosa que s'ha posat dura no fóra seua. —Però jo he fet els meus vots...

—Ja, clar —responc més desconfiat que incrèdul.

—...I ja em trobe molt millor, de veritat. Em passa la tovalla de la seua dreta?

—No.

Ell entén ràpidament la situació i deixa que el sentiment d'ofensa es dissolga a l'aigua de la dutxa. Així que ell mateix va a per la tovalla, i mentre se seca i es vist amb la roba rància d'abans, em conta que a ell mai li ha temptat el sexe de cap tipus; si de cas, ha sentit enveja de tots els seus amics. Diguem-ne, que durant un temps volgué voler.

En eixe moment se sent una veu de xiqueta, i em tem el pitjor. No, no, no, no. Bé, pense per consolar-me, la pedofília no és cap delicte, sols la pederàstia, i que jo sàpiga ací res està passant de veritat. Però ell fa cara d'espantat i s'apressa a vestir-se. No pareix gens excitat, vaja.

—És Sara. Em necessita. —Sara és el motiu de la meua missió. Una xiqueta desapareguda, el presumpte segrestador de la qual va confessar tots els pecats al sacerdot. —Anem, què fa aquí bocabadat?

En una paraula: asexual. M'ha tocat el més raret de tots, però té raó, quant abans acabe tot açò, millor. Per descomptat, la xiqueta no està en cap d’aquestos abismes del pecat, i la seua veu no ha sigut cap altra cosa que una projecció mental de Josep, com tot el que ens envolta. Quan creuem la porta d'eixida, ell ja no és cap zombie manipulable, i això és el que més por em dóna.

4 – Cobdícia

La següent sala és una tenda de relíquies. Jo l'he recorregut uns minuts abans, quan m'he avançat al mossèn per dur-li la catifa de la sala de la ira. I si sóc sincer, ja coneixia l'existència d'aquella sala, sabia que ell la recrearia. Els dos passegem la mirada per les prestatgeries de metall i vidre i els retrats de les parets. Per les taules de fusta antiga amb extensos dibuixos gravats i les andròmines grans i xicotetes de damunt. Molts són objectes religiosos que encaixarien molt bé a l'atrezzo d'una pel·lícula gòtica.

—Com de difícil va a ser passar de llarg per ací? —pregunte jo.

 Ell comença a caminar entre els mobles abans de respondre.

—Depèn. Quantes coses em puc endur d'aquesta sala? —Em respon intentant transmetre complicitat i ironia.

La resposta pareix evident: si el dimoni te tempta a cobejar un munt de coses, acceptar qualsevol d’elles és un fracàs.

—Digues-m'ho tu.

Ell me mira sorprès, pillant-la al vol: ell és qui ha dissenyat les proves; és jutge i botxí d'ell mateix.

Es recrea en la bellesa del bust d’un emperador romà, en un penjoll en forma de llàgrima de malaquita verda i negra, en uns pergamins enrotllats, en una llança de coure tan rovellada que el metall ha adquirit la textura de la cel·lulitis. Després me mira a mi, com esperant que jo li diga "no, no pots", però jo no li dic res i note com això li plena d'una angoixa creixent.

—Arrrghhhh. —Es lamenta en veu alta. —Permet-me admirar un poc més tot açò, val? Tots aquestos objectes són tresors robats, haurien d'estar en un museu a l'abast de la gent, no amagats per la cobdícia d’uns pocs. És injust!

Mentre parla, comença a provar de moure alguns mobles grans, no sé si per provar de traure-los per la porta. Agafa el penjoll de malaquita i se'l posa al coll, per a després deixar-lo en el lloc amb sentiment de culpa i ràbia.

—No serien per a mi, els agafaria per a compartir-los amb tots! —continua.

Pot ser aprofitant que jo done l'esquena impassible al seu autoengany, Mossèn Josep arrasa amb tot el que veu. Es vesteix les tel·les, els talismans, carrega la llança al muscle, arrossega cap a la porta d'eixida un caixò ple de cendra. I aleshores s'adona d'una cosa ben insòlita: conforme s'acosta a la porta, aquesta va fent-se més xicoteta, de tal manera que quan arriba pareix l'entrada de la casa del ratolí de Tom i Jerry. És més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla, que un ric entre al Regne de Déu, o una cosa pareguda diu la bíblia.

Tanca els ulls, com si resara, i pareix valdre-li. No sense ràbia, comença a apartar totes les relíquies de la porta i, a poc a poc aquesta va fent-se més gran. Jo m'acoste a ell i li toque un muscle.

—Eres una bona persona —li dic.

La porta no recupera una grandària acceptable —uns dos pams d'ample i l'alçada d'un xiquet de 8 anys— fins que  allunya els mobles i deixa damunt d'ells tot el que havia descarregat. O quasi tot.

Mentre obre la porta i llisca per l'estret marc, comprove la forma mal dissimulada d'un roll de pergamí a la seua butxaca. Per descomptat no li dic res, encara que sé que ens durà problemes.

Com deia, jo ja havia previst que l'home invocaria aquesta sala. Mai no m'haguera arriscat a entrar en el subconscient d'un moribund sense assegurar-se una bona recompensa. I si són uns textos sagrats, millor que millor.

5 - Ira

La qüestió és aquesta: una mare amb alguns problemes personals —i per problemes personals s'entén qualsevol catàstrofe que eixe eufemisme puga abastar— va confessar-se a Mossèn Josep.  Just després anà a replegar la seua filla Sara al col·legi, i eixe va ser l'últim lloc on ambdues van ser vistes. Un home, presumptament la parella sentimental de la mare, va denunciar la desaparició, però la policia no va fer cas fins que va aparèixer el cos del sacerdot, assegut encara al confessionari i dormint el somni dels que van perdent la vida com arena entre els dits.

El policia encarregat del cas era un conegut meu que, quan va començar a saber els detalls del succés, no va dubtar en contactar-me, i mai li estaré prou agraït. Mossén Josep és el vicari episcopal de l'àrea metropolitana de València, exdirector del Museu Vaticà. El tracte era que jo ajudava el policia a trobar les desaparegudes i a resoldre l'intent d'assassinat de Josep. I jo, a canvi... bé, entrava dins de la ment del l'exdirector papal i treia el profit que poguera traure.

A banda del seu trauma d'olor a lleixiu perfumat, vaig esbrinar que Mossén Josep renuncià al seu alt càrrec per desavinences amb la Cúria Romana. Segons es deia, al rerefons hi havia un xantatge que Josep no va acceptar.

Veig per segona vegada el despatx d’on vaig traure l’estoreta. Un grapat de monedes, probablement les 30 peces de plata que li donaren a un tal Judes Iscariot, presideixen des del bell mig de la taula. Recorde la defensa que el sacerdot ha fet sobre l'exposició pública de les relíquies, així que tinc una teoria prou raonable sobre l’assumpte del xantatge.

—Aquest era el meu despatx —diu.

La seua mirada és ara encara més esmolada, més intel·ligent. Reconeix els diners, però sap que són una altra trampa emocional, i torna a observar-me a mi, com si vegera un oportunista en comptes d'un salvador.

 —Sobreposa't, Josep. Aquell assumpte del vaticà és cosa del passat, Sara ens espera si ens ajudes a trobar-la.

—Sí. 

Els segons s'estiren en el temps mentre me mira, avaluant-me. Al cap d'un temps continua:

—I la mare. Em va dir que lamentava el que anava a fer, que algú li havia pagat molts diners, i que els diners l'ajudarien a desaparèixer. Anirien...

Alguna cosa comença a trontollar-se, però no sé què és. Com la resta dels dimonis del pecat, la ira busca la més mínima suspicàcia.

—...anirien a un poble de Portugal, —continua— on el seu marit no les voria mai més. Perquè ell, de tota manera, ja no les podia mantindre, i la xicoteta Sara es mereixia una cosa millor. I aleshores va traure un ganivet llarg, de tallar pernil. No vaig tindre temps de...

Sense adonar-me, mire l'ampla butxaca de les robes penitencials de Josep, on està el pergamí. En el pitjor dels casos, és la meua mesura de contenció, un arma que no m'agradaria emprar. Gran error. Ell intercepta la meua mirada i es palpa la butxaca, trobant la relíquia. I el seu cervell d'inquisidor tarda menys d'un parpelleig en lligar conceptes.

—M'has posat tu aquest pergamí a la butxaca?

—No. Has sigut tu mateix, a l'anterior sala.

—Menteixes. —L'acusació ressona al despatx amb l’autoritat de la Santa Inquisició. —Tot açò tan sols ha sigut per robar les relíquies.

Ja està. El dimoni de la ira ja ha aparegut. Faig un moviment ràpid, amb finta de triler, per prendre-li el pergamí de la mà, però ell és més ràpid i l'esquiva. Quasi al mateix temps, una mà oberta s'estavella contra la meua cara i tot roda escales a baix.

Intente defensar-me de la pluja d'hòsties que em cau damunt. Sobretot intente dir alguna cosa enginyosa, com per exemple que, en despertar del trànsit astral els objectes no es fan realitat a les mans de qui les somnia; llàstima que ell no està molt dialogant. Quan caic a terra, Josep deixa caure tot el seu pes en cada colp que em dóna. El fet d'estar en un somni no és cap consol per a mi, però el trauma amenaça de despertar-me i durant un temps indeterminat tot es torna negre i fa sabor de ferro. Tinc la sensació que el piso del despatx es trenca i s'obre baix de mi, i jo intente aferrar-me per no caure a l'escletxa, arrossegar-me cap a la pròxima porta amb la poca consciència que em queda.

 Quan recupere la consciència, els colps han acabat. Pot ser fa dos dies que han acabat. I jo estic estès a una blanca llitera d'hospital.

6 - Enveja

Mire a dreta i esquerra desorientat, però sense rastre del dolor de la pallissa. Reconec les cortines del centre on hospitalitzaren Josep, l’últim lloc real on vaig estar. No n’hi ha ningú més a l’habitació. Quant de temps he trigat en despertar? Pot ser ell ja ho ha fet... o ja ha mort. Encara m'hauré de considerar afortunat per haver-me baixat del seu tren abans que arribara a les portes de Sant Pere. 

Quan m'incorpore, una freda punxada muscular em travessa les costelles i em paralitza. Observe que estan embenades per mans professionals, i baix de les proteccions quasi puc visualitzar les blaures i talls provocats per la violència del malson de Josep. Ja havia escoltat casos de mèdiums que els havia passat, allò de despertar-se i descobrir que les ferides del viatge astral han vingut amb ells al món real. Tinc una ressaca estranya, com si haguera pres alguna droga experimental, d'aquestes que es fan els joves d'ara. Fins i tot la les mans semblen haver-se descolorit.

Una infermera aguaita per la finestreta de la porta, veu que ja m'he incorporat i entra. 

—Gràcies per l’embenatge, té vostè un cigarret?

Stop. La meua veu no és la meua veu.

—Bon dia i bona hora... —comença a respondre’m sense efusivitat.

—Sóc Mossén Josep, veritat?

—Això posa a la seua fitxa.

Aquí acaba la conversa; jo m’alce d’un bot de la llitera, conscient que ara tinc vora cinquanta anys llargs, en comptes de quaranta-u. I que m’han travessat les costelles amb un ganivet de tallar pernil. La infermera intenta detindrem, però quan isc de l’habitació em dóna per perdut. No li paguen prou per perseguir un sacerdot boig. Ni tan sols dóna la veu d’alarma, així que jo (que insistisc en mentalitzar-me que ja no sóc Joan Agulló) puc eixir de l’hospital. A ningú li importa un home vestit amb la bata horrible dels pacients de quiròfan, ni quan isc fora. Arribe a casa abans de cridar l’atenció de cap autoritat.

Tinc amagades unes claus al meu carrer. Algun dia algú les trobarà, obrirà la porta mentre no estaré i ocorrerà alguna desgràcia, però està vist que l’hàbit em va prou bé. Obric a poc a poc, adonant-me que hi ha una llum encesa al final del rebedor. Se sent el xiulit del meu canari, Manolet. Passe i tanque amb suavitat .

Em trobe a mi mateix assegut a la taula de la cuina, confiat davant d'una botella de mistela, mirant-me... a mi. Tindre els cossos canviats és més confús del que em pensava.

 —Podries haver-te vestit —em diu.

—Sí... supose que tens raó. Escolta, sé com revertir açò que ens ha passat.

—Les coses no passen. Fem que passen. Per exemple, una dona em va apunyalar, tu vares entrar dins de mi...

—...per poder ajudar-te. Tu a canvi em pegares una pallissa de mort, però res d'això ja no importa.

Manolet, des de la seua gàbia, fa un xiulit que sona com una interrogació.

 —Exacte, res d'això ja no importa —repeteix Josep—. Ni tan sols que intentares robar aquell pergamí. El que importa ara és que tens l'oportunitat de congraciar-te amb Déu, perquè els teus dies de pecat i màgia negra han arribat a la seua fi. Ara eres un sacerdot molt respectable, saps? I mentre, jo em quede amb aquest pulmons plens de quitrà i aquesta cara cercada, pel que es veu, per mil enemics.

 Em pregunte si no ha begut massa mistela, però una part de mi considera durant uns instants la proposta: treballar de guia espiritual d'una parròquia, administrar una part d'un imperi que actua en nom del major de tots els mags. No puc evitar riure en veu alta.

—Et penediries de ser jo —l'advertisc amb sinceritat. —Cada truc que faig té un preu. Els milacres mai són a canvi d'un parenostre.

—Sí, ja sé. He tingut temps per informar-me un poc sobre tu, Gran Agulló. He vist els sacrificis, però no sols tu qui els acaba pagant.  

—Quant de temps duus a la meua vida?

Mossèn Josep s'encongeix de muscles, com si fóra la primera volta que ho pensa.

—Suficient per albirar alguns tresors que has acumulat i els contactes que has fet. Suficient com per saber que aquell pergamí de la tenda de relíquies descriu la cerimònia per allistar-se en les files de l'arcàngel Uriel.

—Fes el que vulgues amb el pergamí i ves amb tota la cort celestial. A mi tant em dóna, però torna'm abans el meu cos

Mossèn Josep me mira des dels meus ulls, com si estiguera cansat d'endevinar els meus subterfugis. Després desvia la mirada cap a Manolet, que es mou de manera obsessiva d'un pal a un altre de la seua xicoteta presó.

—Ah! —continua— també he dedicat un temps per preparar-ho quasi tot. Aquesta cuina em va semblar un lloc digne per accedir a les Altes Estances.

Advertisc, massa tard, la pols de cendra en el piso, els quatre ciris en els racons de sala i la meua mistera zippo que acaba de traure de la butxaca.

—Quasi tot preparat? Vas a invocar les portes del cel?

—Així és. Tan sols resta el sacrifici.

Encén el zippo amb un sol moviment, destapant-lo i girant la roda que encén la metxa. Malgrat la sensació de perill, el que pense és que aquest fill de la gran puta ha aprés d'alguna manera a imitar tots els meus gestos. Els ciris comencen a cremar simultàniament. Intente moure'm, apartar-me de l'improvisat i mortal altar de les ofrenes però els peus no em responen. Ho atribuisc a la cendra escampada, un encanteri bàsic que ha après d'algun dels meus llibres.

Un raig de llum daurada i càlida s'obre des del sostre i perfora el piso: l'ascensor del cel i dels inferns. Mossèn Josep comença a pronunciar alguna cosa en hebreu i desenfunda una daga ritual. Em trobe impotent, estic cagat de por, però m'obligue a discórrer alguna cosa. Ell vol anar cap a dalt, cap al xalet de Déu. El preu del bitllet és la sang d'una víctima, que ha de caure a la cloaca de les flames, el dolor i el heavy metal. Estic sentenciat. Pot ser el tio Lucifer em veja com un actiu útil, però allà baix alguns dimonis estan particularment molestos amb mi

En eixe moment, el canari xiula. Per última volta.

Estenc la mà, obric la porta de la gàbia i l'agafe.

—Ho sent molt, Manolet. Digues-li al que està allà baix que encara haurà d'esperar un poc més.

Tanque el puny amb totes les meues forces, mentre note com les plomes, la carn i els ossos del canari es converteixen en un sac informe. La sang calenta xorra i cau cap al portal inferior, atret pel raig daurat que comunica els tres plànols. Al cap d'uns segons, des dels budells insondables de l'inframon, se sent un bram greu d'aprovació.

Josep me mira amb els ulls oberts com a plats, encara amb la daga a la mà. Dubta si encara ha de matar-me, però allà dalt algú prem el botó de les abduccions i els dos comencem a levitar.

Just abans de perdre'ns en la llum angelical, arribe a distingir vuit lletres, escrites molt aprop del forat del sostre de la meua cuina: SUPÈRBIA.

7 – Supèrbia

Una mar de quadres grocs i verds, de forment i hortalisses, desborda la mirada. Ací i allà, alqueries emblanquinades suren entre suaus turons. Una bandada d'oronetes alça el vol en direcció a les muntanyes boscoses, verges d’urbanitzacions de segones residències. El sol és radiant, l'aire és fresc. És el paradís somniat per un amant del món rural.

Mossèn Josep i jo, que ens em retornat els nostres aspectes, romanem dempeus en un camí de terra, d'aquests on sols les petjades dels caminants i les estretes rodes de carros mantenen la brossa a ratlla. La via serpenteja fins un dels pocs cúmuls de cases, sense senyalitzacions per als viatgers, però la invitació a acostar-se és clara, i ens posem en camí.

Arribem a l'edificació més gran, de dos plantes i corral posterior emmurallat, de grans superfícies llises i arestes arredonides, solemne a la seua manera senzilla i amable. La porta principal, al bell mig de la façana, està oberta. Amb tota probabilitat és la única casa oberta. Res és casual.

Advertisc de sobte el silenci tan sols alterat per la brisa tranquil·la. Mai havia imaginat el cel tan deshabitat.

Josep me mira i entra. El rebedor és ample, amb una taula i una cadira al fons, i prestatgeries amb llibres i papers. Malgrat les moltes diferències, em recorda el despatx de la ira, on estaven les monedes del xantatge frustrat a Josep.

—Diria que l'Arcàngel Uriel no t'espera ací —li dic.

Però no dóna cap senyal d'escoltar-me. S'assenta en la cadira, planta els colzes a la taula i recolza la cara a les palmes de les mans, tractant de pensar amb claredat. Quan per fi parla ho fa per a ell mateix.

—Tot és com jo ho vaig somniar una volta. No hi ha ningú ací dalt, s'han anat tots de vacances indefinides. I jo sóc el substitut totpoderós, infinitament responsable, infinitament solitari.

Faig el gest de significar-me, però m’ho pense i reste callat. En qualsevol cas, ell me mira com qui mira el seu gos insignificant, un Terrier, o un Carlí.

 —Penses que aquest és l'últim dels abismes del pecat —diu—, una al·lucinació, però no ho és. Ací tinc poder vertader, aquest és el despatx des d'on es gestiona tot. Podria fer que desaparegueres de la meua presència tan sols amb un pensament. O que desaparegueres per sempre.

M'estalvie demanar-li una demostració. Sé ben bé que podria convertir un bastó en serp, invocar una plaga de llagostes o acabar amb la meua vida de qualsevol forma bíblica.

—I tens el poder per rebutjar aquest poder —el tempte.

—Ah! El lliure albir, la lliure determinació. Però ara el món depèn de la meua voluntat. Quin marge de llibertat té aquell que pot enfosquir l'obra de Déu amb un sol pensament?

 —Si el teu poder és il·limitat, pots fer que la humanitat se salve sola. Que siga lliure per decidir si fer-ho o no.

—Tu mateix vares vindre a mi buscant poder. Però també, encara que no ho sàpigues, provant de salvar-me a mi i endreçar la vida de d'aquella dona que va fugir amb la seua filla. Puc vore-la ara mateix, estic amb ella, invisible, i ella està desconsolada, apunt de prendre la pitjor decisió de la seua vida. Pitjor que l’assassinat a un retor. Puc fer-la canviar d'opinió, fer que truque el comissari de policia, penedida, i comence una vida nova. Fer que crega que eixe canvi de rumb ha sigut una idea pròpia. Amb tan sols una palmellada.

El xoc de les seues palmes sona com un aplaudiment frustrat d'un espectador de teatre.

—És la supèrbia, amic. Per favor, abandona.

—El pecat seria abandonar. Déu no claudica.

Hi hauria qui no estaria d'acord amb això, però no és moment de debats de teologia. Si sóc sincer, ni tan sols sé fins a quin punt em crec tota aquesta bogeria. Els somnis sempre són veritat dins del somni. Em pregunte si podria obrir les portes del cel a un parell de Grans Dimonis, esperant que un poder diametralment oposat equilibre la balança i done a Josep – Uriel – Déu una llisó d'humilitat. Em ve al cap el tràiler d'alguna pel·lícula mitològica plena d'efectes especials. Necessite un cigarret.

Estic apunt de dir alguna cosa sobre l'heretgia d'igualar-se a Déu, sobre el poder de la temptació, però em sent cansat. Desarmat. De manera física, com quan Mossèn Josep va estar apunt de sacrificar-me, però també moralment, incapaç de trobar motius per insistir. I de nou me mira com un gosset. Per un moment tinc por, no sols d'haver caigut en l'últim parany del somni del seu somni, sinó també d'haver-me convertit en el seu Terrier. I de sentir-me còmode calfant els seus peus.

—Descansa. M'has aconsellat bé  —diu amb benvolença i una gota de complicitat. —Ara has de despertar, tornar a l'hospital. Jo estaré bé ací, aquest és el lloc de treball que sempre he somniat.

Tarde uns segons en obrir els ulls, escoltant el xiulit descompassat de l'electrocardiograma connectat al cos horitzontal del sacerdot i el revol de veus d'infermeres. M'incorpore a poc a poc, desitjant dormir cinc minuts més, però note l'esguard del meu amic policia, que em demana una resposta. Abans, me mire les mans. Són del meu color, sóc Joan Agulló. Aquesta vegada sí que estic despert.

Li negue amb el cap. Tot el que he pogut esbrinar és que la mare de Sara se la va endur a un poble de Portugal, fugint del seu ex-marit. I que algú la va utilitzar per silenciar l’exdirector del Museu Vaticà, algú massa llest per deixar rastre.

El pip-pip de la màquina es converteix en un piiiiii continu. El cor de Josep falla i no hi ha desfibril·lador ni drogues que el puguen tornar a posar en marxa. De vegades es guanya i d'altres es perd. Em pregunte si realment existeix el pergamí capaç d'invocar la potestat d'Uriel, però tant dona. El possible premi olora ranci, olora a un tipus de trampa que he après a superar.

El cos de Mossèn Josep, rodejat per dos infermeres, se sacsa per última vegada, el xiulit estrident del cardio s'atura.

Just després sona el telèfon del meu amic policia. El que escolta el descol·loca totalment, els seus ulls oberts amb prou feines parpellegen fins que penja. I sols després d’una llarga respiració, em diu què passa.

—La mare de Sara s'ha posat en contacte amb les autoritats, està penedida i disposada a contar-ho tot davant d'un tribunal.